L’exposició «Toni Catany. D’anar i tornar», tot i posseir un evident caràcter retrospectiu, proposa revelar un Catany força diferent de com se’l coneix i del record que s’acostuma a tenir del seu treball.

Etiquetada sovint de «clàssica», de «tradicional», de «neopictorialista», i fins i tot de «nostàlgica», l’obra de Catany respon a vegades poc o molt a aquests epítets. Però també és una obra audaç, lligada al seu temps, sembrada de sorpreses; una obra moderna.

La vida i l’obra de Toni Catany (Llucmajor, Mallorca, 1942 – Barcelona, 2013) es podrien definir potser com una successió incessant d’anades i tornades entre Llucmajor i Barcelona, entre el Mediterrani i la resta del món, entre l’interior i l’exterior, entre els projectes i els records, entre les tècniques fotogràfiques del passat i les tecnologies d’avui dia.

Tot acaba sent una qüestió d’anades i tornades, de vaivé, de dintre i de fora, d’aquí i d’allà. Aquests moviments incessants i inextricablement lligats s’alimenten mútuament en una recerca apassionada: glorificar la bellesa i l’harmonia, destriar l’art en la quotidianitat, crear vincles, bastir ponts, trobar semblances a vegades inversemblants. I trobar-se un mateix; és a dir, mostrar-se. A través de les seves fotografies, Toni Catany no ha parlat mai de cap altra cosa que no fos de si mateix. Aquesta és la cohesió i la coherència que hi ha entre milers d’imatges que abracen mig segle.