Barcelona 1900 Al 1900 el Passeig de Gràcia era l'avinguda més important de la ciutat, on es van començar a construir edificis emblemàtics, es van instal·lar els millors teatres i cinemes i les botigues, restaurants i cafeteries més exclusives.  Va ser també on els burgesos més adinerats i amb més empenta van decidir edificar les seves cases i, en una cursa de gosadia i exhibicionisme, van encarregar els projectes als arquitectes més prestigiosos del moment.

Trànsit pel passeig de Gràcia. ©ANC. BRANGULÍ (FOTÒGRAFS)

Una casa per als senyors Milà-Segimon

El 1905 Pere Milà i Roser Segimon contrauen matrimoni. Atrets per la fama del Passeig de Gràcia, compren una torre amb jardí que ocupa una superfície de 1.835m2 i encarreguen a l'arquitecte Antoni Gaudí la construcció de la seva nova residència amb la intenció d'ocupar el pis principal i llogar la resta d'habitatges: La Casa Milà.

© Arxiu Fundació Catalunya La Pedrera.

La construcció (1906-1912)

La construcció de la Casa Milà va despertar molt d’interès i se li van fer diversos reportatges, com el de la revista “L'Edificació Moderna”, publicació de la patronal dels constructors.

S'explica que Gaudí es preocupava de satisfer les necessitats de la vida moderna «sense que la naturalesa dels materials ni les seves condicions de resistència siguin obstacle que limiti la seva llibertat d'acció», i descriu l'estructura de columnes com una novetat per aconseguir espais de grans dimensions i molt lluminosos.

La construcció de l'edifici va ser complexa, amb problemes financers i legals, i no va estar exempta de polèmica. Gaudí canviava constantment els seus projectes per anar modelant l'aspecte i estructures de l'edifici. Va anar molt més enllà de l'estimació pressupostària prevista i no va respectar els reglaments de l'Ajuntament: l'edifici era il·legal en el volum construït. La part de les golfes i el terrat excedien el màxim permès i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del Passeig de Gràcia. Quan Gaudí va saber que un inspector havia passat per alertar al constructor, el senyor Bayó, d'aquestes il·legalitats, va deixar instruccions molt precises. Si tornava a passar i calia tallar la columna, faria posar una placa: «el tros de columna que falta ha estat tallat per ordre de l'Ajuntament».

Pilar de la façana de Passeig de Gràcia objecte de la denúncia per part del Ajuntament de Barcelona. ©Arxiu Doctor Comas

Finalment, la Comissió de l’Eixample va certificar que l’edifici tenia caràcter monumental i no havia d'ajustar-se estrictament a les ordenances municipals. Tot i així, els Milà van haver de pagar una multa de 100.000 pessetes per legalitzar-la.

El matrimoni Milà va discutir amb Gaudí pels seus honoraris fins a arribar als tribunals. Gaudí va guanyar la demanda i Roser Segimon va haver d'hipotecar la Casa Milà per pagar a l'arquitecte, que va donar indemnització a un convent de monges.

Sàtires

La singular estructura de La Pedrera, i la relació entre Antoni Gaudí i Pere Milà van ser objecte de burla i escarni públic, caricaturitzades en nombroses publicacions satíriques de l'època.

© Biblioteca de Catalunya. Ateneu Barcelonès. Picarol. l'Esquella de la Torratxa, 4 de gener de 1912 «Barcelona Futura» «El veritable destí de la casa de Milà i Pi»: ser un garatge per a zepelins.

Primers inquilins En els primers anys es van publicar anuncis a La Vanguardia oferint habitacions per llogar a la Casa Milà, sol·licitant servei per a algun dels inquilins i fins i tot ofertant classes d’anglès amb una professora, Miss Dick. Entre els inquilins, la Pensió Hispano-Americana (1912-1918); Alberto I. Gache (Buenos Aires, 1854-Montevideo, 1933), cònsol de la República Argentina a Barcelona, ​​que va residir al 1r 2a des del 5 d'agost de 1911 fins a finals del 1919; la família Abadal, que es van instal·lar al 3r 1a, i hi van viure de 1912 fins a finals de 1930. El príncep egipci Ibrahim Hassan (El Caire, 1879 - Barcelona, 1918) que va morir al seu domicili del Passeig de Gràcia 92. I la família Baladia, industrials tèxtils, que va tenir llogat el pis 2n 2a del carrer Provença com a pied a terre, és a dir, un lloc cèntric,  pràctic i «petit» per quedar-se a dormir les nits que sortien tard del Liceu, del Palau de la Música, del teatre o d'alguna festa a Barcelona.

Saló principal del «Pis Gache», 1914  ©Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas	Ninus Baladia fotografiat per la seva dona, Montserrat Ferrater Llorach. 1920 © Arxiu Baladia

A partir de 1929 es van anar instal·lant comerços als baixos de l'edifici, com la famosa Sastreria Mosella, que hi va estar més de 80 anys.

El 1947 Roser Segimon, vídua des de feia 7 anys, va vendre l'edifici a la Immobiliària Provença, però va seguir vivint al pis principal fins a la seva mort el 1964.

Història recent

Després de molts anys d'abandonament, la Casa Milà “La Pedrera” - declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1984- va ser restaurada i oberta al públic com a centre cultural el 1996.

Actualment, des de gener de 2013, l’edifici és la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera i allotja un important centre cultural de referència a la ciutat de Barcelona pel conjunt d’activitats que organitza i pels diferents espais museístics i d’ús públic que inclou.

La Pedrera inèdita

Un dels projectes de la Fundació és “La Pedrera inèdita”, que contribueix a ampliar el coneixement d'aquest edifici de més de 100 anys de vida.

Tota la documentació relativa a La Pedrera es pot trobar en aquest espai web "La Pedrera inèdita". Es tracta de descobrir i custodiar fotografies, imatges de cinema, documents escrits i relats orals fins ara inèdits, o molt poc coneguts, relatius a la història de la Casa Milà entre els anys 1906 i 1986.

Tothom que disposi d'aquest material i vulgui compartir-lo, o pugui aportar algun tipus d'informació històrica sobre La Pedrera en els anys indicats, pot posar-se en contacte amb nosaltres a través del correu electrònic: lapedrerainedita@lapedrera.com