El matrimoni té cinc fills: Rosa, Maria, Francesc, Francesc (batejat amb el mateix nom que el germà gran, difunt) i Antoni. De tots cinc, Antoni és l’únic que aconsegueix superar l’edat de trenta-cinc anys.

El mestre Berenguer és el pare de qui seria un gran amic i col·laborador seu, Francesc Berenguer i Mestres. Pel que fa als estudis secundaris, durant els primers anys Gaudí obté notes baixes, excepte en geometria i aritmètica, matèries en les quals destaca. Rep una formació clàssica, religiosa i humanística.

La revista va publicar deu números de dotze exemplars cadascun.

Cursa assignatures d’elements de física i d’història natural. Es matricula a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i fa estudis preparatoris d’arquitectura amb l’objectiu d’ingressar a l’Escola Provincial d’Arquitectura. En aquesta època viu amb el seu germà Francesc a la placeta de Montcada, número 12, al costat de l’església de Santa Maria del Mar.

Fins llavors el monestir va estar abandonat i en un estat precari de conservació.

En aquell moment s’encarregava de la urbanització del parc de la Ciutadella. Gaudí col·laborava en el disseny de la reixa perimetral, la cascada monumental, la balustrada del monument a Carles Aribau i el dipòsit regulador de les aigües del recinte. La seva participació va durar fins l’any 1878.

També hi consten alguns dibuixos per als treballs de preparació per ingressar a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Redactat a tall de dietari, aquest manuscrit recull escrits sobre la seva casa pairal, l’art de l’ornamentació, el seu treball personal i la relació amb els professors. El va acabar l’any 1877, amb unes notes sobre un dinar festiu que va celebrar amb els arquitectes de la primera promoció de l’Escola.

D’aquest període d’estudiant, en destaquen els projectes de porta per a un cementiri (1875) i un embarcador (1876).

Entre els projectes hi ha un càlcul estàtic del dipòsit d’aigües del parc de la Ciutadella (1875), un projecte d’hospital general de Barcelona (1876-1877), un projecte per al pavelló espanyol a l’Exposició de Filadèlfia (1876) i una font per a la plaça de Catalunya de Barcelona (1877). El treball de final de carrera consisteix en el projecte d’un paranimf per a una universitat (1877).

El centre s’havia creat tres anys abans amb la voluntat de fer sortides de caràcter cultural, en les quals es debatien les qualitats científiques i artístiques del patrimoni visitat.

L’exposició se celebra durant el mes de desembre al Foment del Treball Nacional de Barcelona. El gener del 1881, Gaudí escriu un article en català sobre la mostra que es publicarà en dos lliuraments al diari La Renaixensa.

L’arquitecte construïa l’església del Col·legi del Sagrat Cor de Jesús, al carrer de Casp de Barcelona. També va treballar per a aquest arquitecte a l’església de les Saleses, d’estil neogòtic, emplaçada al passeig de Sant Joan de Barcelona.

La reunió es va celebrar els dies 18, 19 i 20 de juny, i s’hi van llegir obres d’Àngel Guimerà, Narcís Oller i Artur Masriera. Els participants també van visitar Perpinyà i Elna, on es van fotografiar al claustre.

També rep ajut de l’estudiant d’arquitectura Joan Bordàs i Salellas i dels fotògrafs Mas i Cuyàs. La mostra es va celebrar entre els mesos d’abril i juny al Grand Palais, sota la protecció d’Eusebi Güell, que hi va invertir una quantitat de diners important. Els treballs, que no van concursar oficialment, van ser exposats en una sala reservada per a ell. La crítica li va ser molt favorable.

Clausurada la mostra, les peces retornen a Barcelona i s’instal·len a l’obrador de la Sagrada Família, Amb l’incendi de 1936, bona part d’aquestes obres es perdran.

A partir d’aquell moment, i abans de restar tot sol a la casa del Park Güell, s’estima més estar-se a l’obrador de la Sagrada Família, on passa els darrers anys de vida.

El dia 12 d’aquell mes el cos és enterrat, enmig d’una expectació multitudinària, a la capella del Carme de la cripta de la Sagrada Família.