Gaudí dissenya fanals per a l’enllumenat públic amb tres i sis braços, coronats per un casc amb ales, símbol del poder comercial que Barcelona havia tingut i que encara tenia en aquell moment. Els fanals eren de llum de gas i es conserven a la plaça Reial i al pla de Palau.

El moble es va mostrar a l’Exposició Universal de París d’aquell any, on el va admirar l’industrial Eusebi Güell i Bacigalupi: va quedar tan sorprès per la qualitat de la vitrina, que va voler conèixer-ne l’autor, i així va iniciar la seva relació amb l’arquitecte.

El conjunt constava d’una poltrona de respatller alt, un reclinatori i un banc. L’execució l’efectuà la fusteria d’Eudald Puntí (Barcelona) cap a l’any 1880, quan la capella ja estava enllestida. El mobiliari, que encara es conserva, presenta temes vegetals d’estil ogival i representacions de figures animals.

Es tractava d’un rètol, dues vitrines exteriors, un taulell de marqueteria i un banc de fusta. L’establiment va ser enderrocat uns quants anys després.

Després d’haver-ne enllestit els projectes de la bandera (1873), del casino recreatiu (1878) i de les cases per als treballadors (1878), Gaudí en va fer d’altres, com ara la bàscula i la porteria (1883), l’estendard de la societat (1884) i la decoració d’una sala per a una festa cultural (1885). El treball més remarcable fou, però, la Sala de blanqueig (1883), una gran nau destinada a les calderes per al lleixiu i als contenidors per rentar i escórrer els fils. L’edifici projectat és d’una gran simplicitat i senzillesa, amb tretze arcs parabòlics esvelts i resistents, creats per petits trams de fusta muntats amb perns. L’ús d’aquests arcs va permetre a Gaudí crear un espai ampli i diàfan de gairebé 600 m2, sense haver de recórrer a divisions internes o a sistemes estructurals com columnes o pilars.

La Casa Vicens té fortes influències medievals i àrabs en la majoria de les estances, com, per exemple, la famosa sala fumador. Cal destacar l’ús avançat que Gaudí va fer dels mitjans de producció industrial, com en el cas de les rajoles i la reixa de ferro forjat en forma de margalló.

Obra de clara influència orientalitzant, sobretot en la torre, que recorda un minaret. L’exterior de l’edifici es caracteritza per la utilització de la pedra a la part baixa i del maó vist, adornat amb franges de ceràmica vidriada que representen gira-sols. De gran vistositat, l’obra suposa un pas endavant en l’estil propi i singular de Gaudí.

Gaudí va projectar una església de planta basilical de cinc naus amb un creuer de tres, de manera que es configurava una planta de creu llatina. La basílica consta de tres façanes monumentals que representen els tres moments culminants de la vida de Jesucrist: Naixement, Passió i Glòria. El conjunt es va coronar amb divuit torres d’entre 100 m i 170 m d’alçària; d’aquestes torres, dotze corresponen als apòstols, quatre als evangelistes i dues ―les més altes― a Maria i a Jesús. La Sagrada Família va ser oficialment consagrada com a basílica per al culte catòlic el 2010.

Cal destacar l’ús que per primer vegada va fer del trencadís ceràmic per al recobriment de les torres d’accés, i l’espectacular reixa de ferro forjat en forma de drac de la porta de carruatges. Aquesta figura representa el drac guardià del Jardí de les Hespèrides vençut per Hèrcules, en un episodi que narra Jacint Verdaguer al poema L’Atlàntida.

Cal destacar les cavallerisses al soterrani, amb accés mitjançant rampes helicoidals, i el terrat. Aquí Gaudí trenca radicalment amb la tradició i presenta les xemeneies i les ventilacions com elements escultòrics revestits de trencadís. Més tard va repetir aquesta tipologia de terrat a la Casa Batlló i a La Pedrera.

Mort el bisbe, van sorgir discrepàncies entre l’arquitecte, els canonges i la junta diocesana i Gaudí va dimitir, tot deixant l’obra inacabada.

Aquest pavelló va servir com a expositor dels productes i els serveis de la Companyia Transatlàntica, dedicada al transport marítim i propietat d’Antonio López, marquès de Comillas. El pavelló era el mateix que Adolfo García Cabezas havia construït el 1887 per a l’Exposició Marítima de Cadis, i que Gaudí va aprofitar i reformar. En va modificar radicalment l’aspecte extern, afegint-hi quatre torres de gran alçària, refent-ne el pòrtic i instal·lant-hi diversos pals. El pavelló es va enderrocar durant la dècada dels seixanta, quan es va construir el passeig Marítim de Barcelona.

L’edifici té quatre nivells i està distribuït a partir de tres crugies longitudinals, la central de les quals fa la funció de lluerna i passadís de circulació. Cal destacar l’aplicació dels arcs parabòlics a la part central, a les dues parts laterals i als diferents espais de circulació, així com les finestres i el porxo d’accés, aquest darrer tancat amb una reixa de ferro forjat.

Edifici de planta trapezoidal, amb una aparença exterior que recorda un castell medieval, tot i que interiorment és un immoble funcional de construcció mixta, amb murs de càrrega als habitatges i amb pilars de ferro a les zones comercials.

Consta de dos edificis, la porteria i el celler. Al celler predomina especialment l’ús de l’arc parabòlic, que en defineix la forma piramidal.

Cal destacar l’ús de la geometria reglada, així com la varietat i la procedència dels materials, molt diversos, que foren reutilitzats per Gaudí en aquesta primera fase de l’església. Pedres basàltiques i calcàries, totxos, escòria de fosa, ceràmica, vidre i forja combinen les textures i els colors per aconseguir la integració de l’edifici amb l’entorn.

L’estendard, d’1,75 m d'alçària, es caracteritza per una creu i una gran peça circular, ambdues de suro i amb aplics de llautó. De la creu en pengen cintes de cuir amb picarols, i del cercle, pinyes de pi.

Sobre aquest espai cobert es va construir la gran esplanada, vorejada en tot el perímetre pel banc de perfil ondulat, fet amb peces prefabricades de formigó revestides amb trencadís ceràmic. El terra de la plaça descansa sobre un conjunt de casquets semiesfèrics. Aquests casquets, ocults sota terra, recullen l’aigua de la pluja i l’acanalen fins a una cisterna subterrània a través d’unes conduccions situades a l’interior de les columnes. El sobreeixidor que desallotja l’excés d’aigua 7 de la cisterna acaba a la boca del famós drac de l’escala, que dona la benvinguda al parc.

Gaudí entenia aquest Primer Misteri, que representa la resurrecció de Crist, com la resurrecció de Catalunya. Va proposar ampliar la cova on va ser trobada la Mare de Déu de Montserrat i crear-hi una gran plaça.

Hi destaquen l’esvelta torre de punxa, situada en un dels angles, i les solucions constructives interiors, així com les golfes i el camí de ronda que recorre les quatre façanes i que també va projectar, posteriorment, a la Casa Batlló i a La Pedrera.

La proposta no es va dur a terme perquè la junta administradora del temple la va considerar massa ambiciosa.

Del mur, de 36 m de llarg i acabat en una reixa de tela metàl·lica, només en resta un tros, mentre que la porta, de grans dimensions i en forma d’arc lobulat a la inversa, cobert per una marquesina i una creu, s’ha conservat totalment. El propietari de la finca era el seu amic Hermenegild Miralles i Anglès, l’impressor que més d’una vegada havia deixat les enormes premses de la impremta a l’arquitecte perquè hi provés la resistència de les columnes de pedra que utilitzava en algunes de les seves obres.

Els venecians Fratelli Tosso i la Società Musiva Veneziana, el vienès Michael Thonet i els catalans Eusebi Arnau, Pere Falqués, Josep Puig, Manuel Ballarín, Antoni Bordalba, Octavi Domènech, Masriera i Campins, i E. Saumell, entre molts altres, van ser alguns dels artistes i artesans que també van treballar en aquest projecte. Gaudí hi va participar amb els arrimadors de fusta i les lloses de cartró premsat i envernissat amb què va revestir algunes parets, com les del Saló àrab. Les lloses procedien de l’empresa d’Hermenegild Miralles, per al qual Gaudí va construir aleshores la porta i el mur de tancament de la seva finca. El 1902, el bar Torino fou premiat per l’Ajuntament de Barcelona com a millor establiment de l’any. Això no obstant, més tard va ser enderrocat, i el seu lloc el va ocupar la joieria Roca (1934), obra de Josep Lluís Sert i López i Josep Torres Clavé.

El treballs van consistir en el desplaçament del cor, l’obertura de la capella de la Trinitat, la col·locació de trones noves, l’obertura de finestrals gòtics, el muntatge de vitralls, la instal·lació d’un baldaquí, la decoració amb pintures i l’execució de mobiliari.

Comprenia un vestíbul, una sala d’espera i una sala d’actes decorada com si fos una cova.

L’edifici estava format per dos murs (que són façana i coberta), un dels quals incorporava una doble escala semicircular d’accés. Part de l’estructura original es va perdre posteriorment, quan es va convertir en alberg per a colònies. Gaudí també va projectar, a la mateixa població, uns jardins per al fabricant de teixits Joan Artigas i Alart.

Consistia en una bandera (1,70 x 2,50 m) de color verd fosc, amb l’escut de la ciutat i la imatge de sant Eloi, patró del gremi. La peça es va cremar a l’inici de la Guerra Civil (1936).

L’arquitecte va fer diversos dibuixos per a un hotel monumental (que no es va arribar a construir), per encàrrec de dos nord-americans coneixedors de la seva obra.

Es tracta d’un projecte molt econòmic i d’execució ràpida. La coberta està feta de maó, seguint la lògica geomètrica i estructural de les superfícies reglades. El resultat és una resistència màxima amb els materials mínims.

Va dissenyar dos fanals, de diferent grandària, en forma d’obelisc, que van ser construïts en pedra basàltica i amb aplicacions de forja. Josep Torras i Bages, bisbe de la diòcesi de Vic i gran amic seu, va ser l’encarregat d’inaugurar-los el 7 de setembre de 1910. Es van enderrocar cap al 1924.