Una de les claus per al desenvolupament de les primeres metròpolis a finals del segle XIX i principis del XX era la bona higiene de les llars. És en aquest context històric en què Antoni Gaudí, l’any 1906, va construir La Pedrera tenint en compte que els habitatges principals, en una casa al Passeig de Gràcia, tinguessin llum natural i ventilació directa.

És per aquest motiu que va foradar l’edifici i va generar l’estructura d’habitatges al voltant de dos grans patis centrals, únics a Catalunya, amb passadissos interiors que a banda de contribuir a l’organització dels habitatges, li aporten a l’edifici la llum natural necessària.

«L'arquitectura és l'ordenació de la llum; l'escultura és el joc de la llum». Antoni Gaudí

La Pedrera, un edifici de llum i ventilació

Com més llum i més ventilació tingués la Casa Milà, més “habitable” seria i per això la façana, que actua de mur cortina, té aquests grans finestrals, per potenciar l’entrada de llum. 

Els dos grans patis de La Pedrera, que actuen com les clarianes del bosc, també permeten l’entrada a la llum. Gaudí presenta la particularitat que en les façanes interiors dels patis, les dimensions de les finestres dels pisos baixos, que reben menys llum, són lleugerament més grans les dels pisos superiors. 

Fins i tot les golfes estan concebudes pensant en la llum i la ventilació. Els 270 arcs fan que tot l’espai estigui connectat per ventilar fàcilment i la il·luminació la reben amb uns petits finestrals als patis.